Páginas

domingo, 17 de noviembre de 2013

Fageda del Retaule


Allà per Zagarramundi, que és indret de cel humit, les institucions del poder, buscaven bruixes.
Potser anaren a buscar-les a cavall per uns senders difícils, sota la pluja fina i constant, calant-se en les seues capes medievals; envoltats d'arbres blancs, alts i silenciosos, senyors del boscos humits: pujaven per una fageda . I les van trobar (les graneres, clar).
Això no passa ací.

Al costat del Mediterrani, els senders estan eixuts, la llum revela fins al paper d'estrassa i els boscos de carrasques, cenyint-nos a l'autòcton, no donen per a bruixes; el més per a llops. Encara que cal dir que veure passar corrent la boira ( que es veu ) al principi de la nit, al costat d'un cingle del Maestrat, ja dóna de si per a encantaments. Però bo, per a bruixes no ens ha donat; i no tenim fajos ¿ o sí?

Sí. Diuen que com a restes de temps remots, queda una fageda, la més meridional d'Europa, en un racó, recòndit, retaule. Doncs això, el Retaule es tot lo dit i a més és màgic. Màgic pel miraculós de la seua existència… i per les coses que passen en ell…

Mirant les fotos es veu que cal patir per a guanyar-ho, pujant el sender del Racó del Tabac. Però quant estàs d'alt , si el vent no t'emporta, pots disfrutar de la vista: Mediterrani, Columbretes, i el, lo delta; i amunt del tot, ja en la fita geodésica, veus eixir dels matolls una colla de… sembla, eren porc senglars que fugien de la batuda que es feia baix, però no, eren ciclistes. Com una aparició. I desaparegueren "a tumba abierta".

Enfilant la costera en sentit favorable anem a vore els colors de la tardor ja dins de la recòndita fageda, custodiada pels cingles. Saludem al Faig Avi i anem al Pi Gros, dos monuments de la natura. Precisament ací, al Pi Gros l'indret fa de les seves, els encantaments apareixen i la màquina de fotos es torna boja (un moment) i fa el que fa. Baix es veu…

La Font del Teix ens plora: no podem quedar-nos.

A refugi, les cames descansen i el sol s'amaga.

Un dia per a gaudir de la natura i la sobrenatura.

 

 
 
 
 
 

 






 
 
 
 
 





 



 
























.


 












 



 
 


Gravat de Cavanilles ? 
 
 
 

jueves, 7 de noviembre de 2013

Barranc dels Horts


Ara tampoc es tracta dels Ports ni de fils, ara toca Maestrat.

Busquem la Belladona, un grup de caminadors, per a veure si amb un glop podem reposar. O és la bella dóna? Potser una dona càtara, amagada en un recòndit paratge, en terres del mestre de Montesa.

Un camí vigilat per gegants de mil braços que ens diuen: si teniu les arrels en la terra, encara que siga aspra i eixuta, podeu fer un pas cap a l'eternitat...

Els roures valencians i les carrasques centenàries ens escorten sense moure's però ajudant-nos amb la seua ombra tamisada i clara a pujar per eixes costes en zig zag cap a la nostra Belladona, en les muntanyes, en les altures silencioses i lluminoses del mediterrani.

Lluminoses i caloroses perquè, a este pas, ens van a donar els torrons, a mil metres, en mànega curta.

Cantem: que ploga, que ploga… en el Barranc dels Horts.

I mirem les fotos.