Altre

Per als que no van poder

De Vilafranca a l'Estrella. Una caminada laica.

Ens posem en marxa deixant a la nostra esquena l'església Vilafranquina de la Magdalena, renaixentista però emergint en un entorn medieval, com el gòtic civil de l'ajuntament vell.

Baixem per la solana del poble amb carrers ben nomenats, com "del Sol", fins els llavadors, al mateix llit del riu de la vega, amb antics corrents subterrànies que permetien tenir un pou a cada parcel · la. Zona agrícola d'un poble que no és agrícola.

 

Cal pujar fins al Mosorro. Un ampli camí d'antiga factura, conservat en trams, permet veure el treball inesgotable exercit pels vilafranquins amb la pedra. No només perquè el "Pla del Mosorro" té infinites parets de pedra.

 

 

També per la pendent del camí, assegurada amb tremendes lloses incrustades a terra qual pati empedrat, com s'usava en l'estil hispà per al sòl, en els segles anteriors. El Mosorro, part del museu a l'aire lliure de pedra en sec, és un pla amb abundants mostres de l'arquitectura rural en pedra; dedicat, anys enrere, a la ramaderia.

 

Encara ressonen, en dies de tempesta, les canonades i trets de passades batalles, entre carlins i liberals que açí van deixar el seu alè.
Caminem per "caletxas" i "assagadors" pels quals passava el bestiar. Veredas que en ocasions s'amplien considerablement perquè les bèsties puguin pasturar mentre descansen.

 

Però compte!, Tot i que la ramaderia transhumant ha desaparegut, noves bèsties viuen per aquí; vigila no et desenvolupi un enorme boc que passi donant salts per desaparèixer en el que et costa girar el cap.

 

I seguim donant passos. Sota el pes de les nostres soles, les orelles de moro deixen de sentir la remor del vent. Són petxines fossilitzades amb forma d'orella; batejades per cristians. Caminem per un ancestral llit marí que, coses de les forces tectòniques, està a les muntanyes més altes.
Pugem lentament fins a trobar la masia fortificada de Torre Leandra. Situada en un punt estratègic, conserva una portada medieval i la torre quadrada de pedra que la defineix. El punt més alt del recorregut, gairebé a 1300 metres.

 

És un port i un punt d'inflexió per a la flora més mediterrània, basada en alzinars i roure valencià, dóna pas a plantes d'alta muntanya amb grans pinedes de robust pi negre.

 

El lloc té quelcom de màgic, i no és l'únic. Al capdavant veiem la silueta sobreixent  del Penyagolosa, si alguna amorosa nuvoleta no l'envolta amb els braços. Veiem horitzons llunyans, tan llunyans com Vistabella i el "plà", tot abans que les pinedes ens tanquin les vistes llunyanes perquè ens concentrem en els seus propers i esvelts troncs que rumoregen amb la brisa. La serra Brusca es queda a la nostra dreta amb els seus abundants fonts i les tempestes tremendes.

 

 Però és millor seguir camí recte.

 

El sol i els núvols juguen a fet i amagar i amb aquests senzills divertiments, l'humà personal passa de la calor al fred en moments. Coses de la muntanya.
En deixar les pinedes, comença una pronunciada costera... costera avall, en la qual el sòl sembla una rascada al genoll de la terra, la pendent, arrossegada per les pluges, deixa veure una ferida superficial de lloses, pedres i terra que mostra la seva duresa. Però si caminem a poc a poc, i podem alçar la vista, veurem a l'esquerra llunyana, Font d'en Segures, l'ermita de Sant Cristòfol i, en el seu tron, el castell de Culla.
Caiem, per la rapidesa, fins a la frontera amb Aragó, fins al "barranc dels Frares", o sigui barranc de “Torre los Giles” o sigui, "Barranc de Llorens". Sembla que va passar per açí un geògraf res autoritari. Anem deixant a la nostra dreta uns imponents balcons de titans passant per baix de les seues altes parets de pedra, en equilibri temporal. Ara, les vistes mostren un abrupte barranc que baixa vertiginós fins al riu Montlleó i allà, a baix, veiem Los Ojales unes surgències d'aigua imponents, aquest any plujós. Diuen que si hi ha neu a Gudar, a molts quilòmetres, hi ha aigua a Los Ojales, amb el seu molí en ruïnes.
Anem baixant i, després d'un trencament del camí, com una aparició, veiem L'Estrella.

 

Fàcilment reconeixem un poble recòndit. Veiem una perspectiva dominada per l'església en un poble petit, una cúpula d'estil valencià com a corona del santuari, una vega àmplia i lluminosa que un dia va ser el graner per a les gents del poble. Ara "la gent" arriben al plural per poc: només són dos: Sinforosa i Martin. Sinforosa és, com ella diu amb orgull als visitants, l'últim veí que queda nascut açí.

L'Estrella, un altre lloc màgic. Almenys reuneix tots els signes per ser mediàticament màgic. Encara que la enormitat, per al lloc, de les construccions religioses: les hostatgeries i el santuari de la Mare de Déu de l'Estrella, li confereixen més institucionalitat que màgia. Programes de televisió que busquen les rareses amb audiència, diuen que van estar per estos lars per si donaven amb fenòmens, més enllà dels meteorològics.

 

Demostrar si és màgic sempre serà difícil però demostrar el que és, no costa res: un recés de pau.
L'Estrella va començar la seva decadència amb una inundació, més be tromba, a finals del XIX que va arrasar el poble secular amb gran mortaldat. Llegendes diuen que va ser lloc de retir per a benestants antics que desitjaven desaparèixer i, més proper, zona d'acció del maquis. Va tenir un torero republicà, el “Niño de la Estrella", famós en els anys trenta del segle XX, que va morir a l'exili francès.

El lloc té una plaça empedrada a l'antiga, amb cantell rodat incrustat, emmarcada amb els elegants edificis de les hostatgeries, amb façanes pintades al fresc en estils del segle XVIII, i l'església de la Mare de Déu de l'Estrella d'època similar i també amb frescos interiors . El centre de la plaça el presideix una majestuosa morera, quasi centenària, que dóna àmplia ombra en els dies calorosos.

 

Si seguim el camí recte, creuem el llit del Montlleó  i anem a Sant Joan de Penyagolosa, un altre lloc màgic, però hem de donar la volta i tornar a Vilafranca per sopar a la vila.

 

En arribar, a la lletania televisiva de Canal 9 que sentim, sense parar atenció, al bar on piquem unes rodanxes de cecina, les notícies religioses són les romeries.
Bé, els caminants també hem anat (i tornat) de la Magdalena a l'Estrella en comunió amb aquesta naturalesa i gaudint de la seva màgia. Romeria laica.